La invasió napoleònica de 1808 va produir dues conseqüències summament importants: d’una banda, l’inici de la guerra de la Independència, i de l’altra, la fi de la societat de l’antic règim i el principi del constitucionalisme liberal.

La crisi provocada per aquesta invasió va determinar la convocatòria d’unes Corts escollides mitjançant sufragi restringit, amb l'abandonament del model estamental de segles anteriors. Reunides a Cadis a partir de 1810, van escometre reformes importants, i entre aquestes, l'aprovació, després de llargues deliberacions, de la Constitució de 1812.

La nova Constitució responia als principis liberals: sobirania nacional, divisió de poders i Corts com a Parlament representatiu. Aquestes Corts eren unicamerals, escollides per la població mitjançant sufragi indirecte i assumien la funció legislativa amb el Rei. El Rei mantenia el poder executiu, però perdia la seva condició anterior de font de tot poder.

La Constitució va tenir una vida molt curta. La continuació de la guerra i l’absència de Ferran II van fer-ne impossible l’aplicació. I un cop retornat el Rei del seu exili forçós el 1814, va abolir-la immediatament.

Va ser restablerta durant l’anomenat Trienni Constitucional (1820-1823). En aquest últim any, la invasió d’un exèrcit estranger va determinar una altra tornada a l’absolutisme, que va durar fins a la mort de Ferran VII, el 1833.

Després de morir Ferran VII i en un clima d'oberta disposició, la regent Maria Cristina es va veure obligada a cedir mínimament davant els que reclamaven una tornada al constitucionalisme de 1812 i va aprovar l’Estatut Reial de 1834, una mena de constitució atorgada. En aquest estatut s’hi establien unes Corts com a òrgan representatiu, però que per la seva composició tenien un perfil extremament conservador. Per primera vegada apareixien dividides en dues cambres: l’Estament de Pròcers o Cambra Alta i l’Estament de Procuradors o Cambra Baixa. Aquestes Corts tenien unes funcions legislatives i pressupostàries molt limitades. Malgrat les seves limitacions, aquest Estatut va permetre a la pràctica que es desenvolupés la vida parlamentària, inclòs el mecanisme de responsabilitat ministerial, que obligava els ministres nomenats per la Corona a respondre dels seus actes davant les Corts. Va estar vigent tan sols dos anys.

Sota el regnat d’Isabel II van ser convocades unes noves Corts amb la intenció de restablir la Constitució de 1812, i davant la dificultat pràctica d’aquest objectiu, van aprovar un text nou, la Constitució de 1837, més reduïda i simple i que reflectia àmpliament l’ideari del partit progressista. Aquest era el cas del reconeixement de la sobirania nacional i la inclusió d’una tímida declaració de drets. Les Corts es componien de dues cambres, el Senat i el Congrés dels Diputats, amb una denominació que es va mantenir pràcticament des de llavors. La primera representava l’element conservador i aristocràtic, ja que s’exigien uns requisits especials per presentar-s’hi com a candidat i per votar. El Congrés era la cambra de representació popular destinada a servir d'element impulsiu de l'Estat. Els diputats s’escollien per un període de tres anys i mitjançant sufragi directe. La funció legislativa estava compartida entre aquestes Corts i el Rei, que d’altra banda conservava el poder executiu. També les Corts havien d’aprovar anualment el pressupost de despeses de l’Estat.

El 1844 es van convocar noves eleccions a Corts amb la missió de reformar la de 1837. Però, lluny d'esmenar-ne els punts crítics, es va optar per elaborar-ne una de nova, la Constitució de 1845, que al final va acabar reflectint l'ideari del partit moderat: es va ometre tota referència a la idea de sobirania nacional i el poder constituent apareixia compartit entre la Corona i les Corts. Es va suprimir algun dret fonamental, es va reconfigurar el Senat en un sentit més conservador, la composició del qual depenia íntegrament del monarca, mentre que l'accés al Congrés es va fer més restringit. El Rei mantenia atribucions executives importants. Les Corts van mantenir la seva potestat legislativa i pressupostària.

El 1854, i en un altre vaivé polític, va començar l’anomenat Bienni Progressista (per part del partit que va exercir el poder), en què es va elaborar una nova Constitució, de principis semblants a la de 1837. Però no va arribar a néixer, perquè abans que entrés en vigor es va produir un altre gir, aquesta vegada conservador, cosa que en va determinar l’arxivament. Amb simple decret es va restablir la Constitució de 1845.

En les dècades posteriors es va mantenir un clima d’inestabilitat governamental i d’enfrontament entre els partits polítics. Això va propiciar un pronunciament militar al setembre de 1868 que va acabar amb el règim constitucional existent i va donar inici a una revolució política i social.

Després de l’exili de la reina Isabel II es va constituir un govern provisional que va convocar immediatament eleccions per a Corts constituents. Per primera vegada, aquestes eleccions van ser per sufragi universal masculí.

El text resultant, la Constitució de 1869, era un reflex de l'ideari progressista i democràtic: es va tornar a la concepció de sobirania nacional com a font d'aquesta, cosa que reforçava les institucions representatives, i es va incloure una ambiciosa declaració de drets, entre els quals, per primera vegada, la llibertat de culte. Es van mantenir les Corts bicamerals: el Senat va passar a ser d’elecció popular, tot i que mitjançant compromissaris i entre persones que reunissin uns requisits mínims. Al seu torn, el Congrés va passar a ser escollit per sufragi universal. D’altra banda, encara que el Rei mantenia les seves facultats, es declarava expressament la responsabilitat dels ministres davant les Corts. En concret, es reconeixia a totes dues Cambres el dret d’interpel·lació i el dret de censura a tot el Govern o a ministres singulars.

Una de les primeres decisions que va haver d’afrontar el nou règim va ser l’elecció d’un monarca, cosa que es va aconseguir el 1870 en la persona d’Amadeu de Savoia.

En un clima d’enfrontament polític obert, el Rei es va veure forçat a renunciar a la Corona el 1873, cosa que va determinar que les Corts instauressin la República. Es va elaborar llavors un nou projecte de Constitució que, a més de la forma republicana, configurava un Estat federal. El desenvolupament dels esdeveniments —amb la successió de quatre presidents en menys d’un any— va acabar amb un cop militar a començament de 1874, l’abolició de la República i la proclamació d’Alfons XII com a nou Rei.

Aleshores es va iniciar un nou període conservador sota la guia del polític Cánovas del Castillo. Convocades Corts constituents elegides mitjançant sufragi universal, es va aprovar la Constitució de 1876, que va estar vigent fins el 1923. Va consistir en un text breu, d’inspiració conservadora, en què es tornava a la concepció del poder constituent compartit entre el Rei i la Nació. Es va mantenir una declaració de drets, però més restringida que en la Constitució de 1869. El Senat va tornar a tenir un perfil aristocràtic: hi havia senadors per dret propi, d'altres designats pel Rei i d’altres escollits per les corporacions de l’Estat. D’altra banda, l’elecció del Congrés es remetia al que establís una llei. I això va permetre que fos d'elecció restringida fins el 1890 i per sufragi universal masculí a partir de llavors.

Sota la Constitució de 1876, el poder va alternar-se entre els dos grans partits, el conservador i el liberal, cosa que va proporcionar una bona dosi d’estabilitat al sistema. En canvi, els grans problemes polítics i socials del final de segle, units a les manipulacions i adulteracions del sufragi, van anar privant de legitimitat el sistema. Des de començament del segle XX es va accelerar el procés de crisi, que va tenir les seves principals manifestacions el 1909 amb la Setmana Tràgica i el 1917 amb una vaga general. El 1923 un altre cop d’estat va determinar-ne el final i la instauració de la Dictadura del general Primo de Rivera, que havia de durar fins el 1930.

Unes eleccions locals l’abril de 1931 van actuar com una mena de plebiscit contra la monarquia i el sistema polític vigent. Declarada la República, es van convocar eleccions a Corts constituents. Aquestes van aprovar una nova Constitució, de tall molt diferent de les anteriors. Els principis que la regien van ser els següents: en primer lloc, la forma republicana i el caràcter democràtic de l'Estat, expressat amb l'afirmació de l'origen popular de tots els poders; en segon lloc, laïcisme, amb una separació estricta de l'Estat respecte de l'Església; en tercer lloc, Estat integral, amb descentralització política, en el sentit que en el seu si es podien constituir regions autònomes, i, finalment, reconeixement de drets fonamentals socioeconòmics. En el pla orgànic, es van establir unes Corts o Parlament unicameral, un president de la República i un Govern amb un president al capdavant, sotmès a la confiança del Parlament. Es van celebrar tres eleccions democràtiques, però en un clima de forta polarització.

La Segona República va ser víctima d’un cop d’estat el 1936, aviat transformat en una guerra civil que va durar gairebé tres anys.

Acabada la guerra civil, es va instaurar una dictadura personal del general Franco, que va durar fins que va morir, el 1975. Institucionalitzada mitjançant les anomenades Lleis Fonamentals, tot el seu entramat orgànic girava entorn de la persona de Franco, dotat de la màxima autoritat i declarat responsable només davant de Déu i la història.

Les institucions (Corts, Consell del Regne, etcètera) tenien un pes molt reduït. D'altra banda, les llibertats, especialment les polítiques, no estaven reconegudes o quan ho estaven era en subordinació als principis del règim. En concret, els partits polítics estaven prohibits. Tampoc no hi havia un veritable Parlament, ja que les Corts orgàniques responien a un model corporatiu autoritari i estaven dominades pels diversos sectors del franquisme.

En el pla territorial va dominar un fort centralisme.

En morir el general Franco el 1975 a Espanya hi havia una demanda social summament estesa per implantar un nou sistema polític, consistent en una democràcia d’estil occidental, amb reconeixement de drets i llibertats, inserit a Europa i descentralitzat políticament. Això és el que va impulsar l'anomenada transició a la democràcia.

Aquesta transició es va fer legalment i pacíficament, respectant la legalitat franquista. Però aquest respecte a les normes va anar unit a una ruptura amb el fons. El que es va fer no va ser una reforma del sistema anterior, sinó la instauració d'un sistema amb caràcters oposats. Com a conseqüència d’això, el procés va ser lent i complicat, i es va haver d’afrontar simultàniament una crisi econòmica i l’embat del terrorisme.

El rei Joan Carles I va ser un dels impulsors del canvi. El juliol de 1976 va nomenar Adolfo Suárez president del Govern, i aquest va aconseguir que les últimes Corts franquistes aprovessin la Llei per a la reforma política, ratificada en referèndum el desembre de 1976. Aquesta llei va significar la desaparició definitiva del sistema franquista, perquè va possibilitar la vigència de les llibertats i la convocatòria de les primeres eleccions lliures en molt de temps. Aquestes eleccions es van celebrar el juny de 1977, i en van sorgir un Congrés dels Diputats i un Senat que de manera immediata van decidir elaborar una Constitució de nova planta.

Els treballs constituents es van iniciar el juliol de 1977, amb la formació d’una ponència pluripartidista al Congrés, encarregada de redactar un projecte. Es va debatre i aprovar primer en aquesta Cambra i després va passar al Senat, on es va reelaborar considerablement. Finalment, una comissió mixta de diputats i senadors va presentar un text unificat, que va ser elevat a totes dues Cambres perquè l'aprovessin definitivament, cosa que va ser així, gairebé sense vots en contra. Finalment, el 6 de desembre de 1978 es va sotmetre a referèndum, i la nova Constitució de 1978 va resultar aprovada per una majoria molt àmplia.

Per a més informació: